Sona el despertador. L’ignoro. Torna a sonar. L’aturo i quan em desperto altre cop ja faig tard. M’encabeixo al metro, m’enxufo els auriculars i sintonitzo la ràdio. Escolto i m’alieno. Explosió nuclear al Japó, Gadaffi arrapat al poder, cotxes que no poden córrer a més de 110. Al sortir del subsòl, m’empaperen amb diaris gratuïts, plens de publicitat, buits de periodisme. Camino i consulto el meu perfil de Facebook amb la BlackBerry. No miro on poso els peus i trepitjo un bassal. Ràpid, penjo la meva desgràcia matinal al Twitter. Arribo a classe, obro l’ordinador. Tardo una hora a revisar i contestar tots els mails. I ara què? La safata d’entrada torna a estar plena de correus. Sant tornem-hi. Engego el televisor. Piqué, Shakira, Bob Esponja. Descartat. Consulto la versió electrònica d’alguns diaris amb l’iPhone. Després consulto el temps que farà a Barcelona, Mumbai i Oslo. Em diu la temperatura que hi tenen en centígrads i farhenheids, i també com afectarà la conjuntura financera en les seves economies a 50 anys vista. El professor em pregunta com em dic. Merda, m’he oblidat de com ho feia per pensar.
[Columna inclosa dins l'últim número del quinzenal SomGarrigues]
M'encanta!
ResponElimina