Com ser becari i no deixar-s'hi la pell

Com ser becari i no deixar-s’hi la pell. Aquesta és la questió. Ha arribat l’estiu i els estudiants recent sortits de la universitat han de buscar-se la vida. Però resulta més difícil del què en un bon principi un es pot imaginar: amb un títol sota el braç no n’hi ha prou. Ens trobem en un moment en què la demanda de llocs de treball sobrepassa d’una manera escandalosa l’oferta i això ho saben aprofitar prou bé els senyors empresaris.

Des de fa uns anys, s’ha posat de moda això de començar a treballar fent de becari. La figura del becari s’ha convertit en el peatge per als diplomats i llicenciats que volen accedir al mercat laboral. La moto que ens venen és que el becari és una persona que s’integra i aprèn com funciona l’empresa i que aporta molt a l’organització sense tenir la mateixa responsabilitat que la plantilla. “Ideal per començar”, afegeix Susana Sosa, responsable de l’oficina d’Adecco Professional. Però val la pena prendre’s aquestes paraules amb cert escepticisme, ja que la realitat, lamentablement, no es presenta tan idíl·lica.

Per començar, la retribució que acostuma a rebre el becari és zero, bàsicament perquè els becaris també acostumen a ser un zero a l’esquerra per molts directors. En segon lloc, quan arriba l’hora de firmar el contracte, et diuen que un cop aquest s’acabi hi ha la possibilitat de formalitzar un altre contracte amb nòmina segura. Això et fa molta il·lusió i pot ser un dels teus millors incentius durant els mesos que passis fent de becari, però a l’hora de la veritat, allò més habitual és que s’acomiadin de tu amb una puntada al cul i es busquin un altre “pringat” que faci la feina bruta durant uns mesos i sense veure un duro. No és un assumpte amb fàcil solució: la precària situació del becari pot fer pensar en una explotació laboral encoberta.

En tercer lloc, cal dir que actualment ja són dos-cents mil els becaris que hi ha a l’estat espanyol, fent feines que no es corresponen amb la seva categoria laboral i que no tenen, per tant, els drets que haurien de tenir. Ara bé, per a l’empresari tenir becaris és un “xollo”: si l’empresa formalitza un contracte de becari enlloc d’un contracte en pràctiques o qualsevol altre es pot estalviar fins a un 50% del cost total. I a més a més, a banda de l’aspecte econòmic, l’empresari tindrà uns mindundis a jornada completa que acabaran fent la feina que haurien de fer uns assalariats amb formació. Res millor per empobrir el mercat laboral i per fomentar la temporalitat, ja que com s’ha dit abans, no es garanteix la contractació posterior.

Però és això o res. Millor ser becari que aturat, pensen amb resignació alguns joves. Altres, en moments d’histèria i impotència, es pregunten si és necessari estudiar una carrera durant quatre, cinc o més anys per acabar humiliat davant els empresaris. En aquests moments de crisi global, segons diuen, no valdria més la pena aprendre un ofici, com ara mecànic o fuster, acaben per rumiar alguns altres? Seria la manera d’aprendre alguna cosa de debò, de veure que el teu esforç dóna uns fruits, de sentir-te valorat, de cobrar.

El futur laboral dels joves és negre, però cada cop es va enfosquint encara més. Només són dues les alternatives que al final ens queden als que estem a punt d’entrar en el món laboral, si és que és possible entrar-hi: anar firmant, un rere l’altre, contractes temporals amb l’esperança que algun dia hi haurà alguna ànima caritativa que t’oferirà un lloc de treball fix amb el qual podràs, per fi, independitzar-te i marxar de casa dels teus pares, o bé, dir adéu-siau i plantar el mercat laboral espanyol i català per anar-te’n a algun país on sí valorin la teva formació i t’oferixin una feina digna. De moment, però, aquest estiu em toca fer de becària.