dijous, 22 d’abril de 2010

Samaranch i la no informació


Què els ha passat avui als periodistes? He fet un cop d’ull ràpid a les portades dels diaris espanyols i catalans del quiosc de l’estació, i la majoria d’elles s’havien quedat petites davant l’allau de llàgrimes vessades per la mort de Joan Antoni Samaranch, el que va ser president durant vint-i-un anys del Comitè Olímpic Internacional.

Els titulars són tòpics, repetitius i previsibles (tan previsibles com que el tema de la nova entrada al meu bloc seria aquest): que si el señor de los anillos, que si se apaga la llama, que si el reinventor del olimpismo, etc. Enmig de tants elogis, però, m’he trobat algunes sorpreses, com el llest titular d’El 9 Esportiu, “Ja és història” (per cert, molt similar al de l’Avui), o el subtítol que amb mala baba llancen des de El Mundo, “El catalán más importante del siglo XX”.

La majoria de diaris passen de puntetes i sense fer gaire soroll per l’etapa franquista de Samaranch, i s’entesten en fer memòria només de les seves proeses públiques. Fins i tot oculten el passat falangista del marquès. Samaranch, com molts d’aquells jerarques, va saber passar a l’altre bàndol al moment oportú, per més tard bescanviar sàviament la pistola per la sobirania amnèsica del poble.


Foto de 1974, on Joan Antoni Saramanch, al costat de Rodolfo Martín Villa (ex-president d’Endesa i actual president de Sogecable, que és 100% del Grup PRISA), fa la salutació feixista

Ja que la premsa de casa nostra no explica tot allò que hauria d’explicar, jo proposo a tots aquells que vulguin estar correctament informats sobre aquest galimaties que recorrin a la premsa internacional. Vilaweb fa una bona síntesi internacional amb tots els enllaços necessaris per trencar amb el “pensament únic”.

Tornant als diaris, m’agradaria comentar també les dos dobles pàgines d’esqueles que La Vanguardia ha publicat avui. En total són 31 mostres de condol d’institucions, empreses i amics. Personalment ho trobo excessiu. D’acord que va ser l’home que va dur els Jocs Olímpics a Barcelona, però també va ser qui va impedir un comitè olímpic català quan, el 1996, va aprovar una modificació de la Carta Olímpica que impedia que les nacions sense estat poguessin participar en els Jocs Olímpics.



Amb tota aquesta edulcoració als mitjans de comunicació, em pregunto com els periodistes han deixat que el seu ofici hagi caigut tan avall. Jo ho trobo incomprensible, ja que amb bones paraules tot es pot dir, no cal amagar res. Què trist! Jo no vull acabar sent còmplice de rotatius que condemnen la ciutadania a una amnèsia històrica.

1 comentari:

  1. L’admiració per la informació davant la desinformació, terme amb que qualifico qualsevol informació partidària, fraccionada o partidista. Elogio els valents que amb veu clara posen de relleu els defectes d’una professió que ha perdut valor. Gràcies pel teu “ull de falcó” de part dels qui fa temps trobem massa informació subjectiva en mitjans teòricament objectius.

    ResponElimina