Más de una docena de brazos abiertos acogieron calurosamente la llegada de Edith Schaar, una artista alemana instalada en un pequeño pueblo leridano llamado La Floresta, a la capital española el último fin de semana de noviembre. ¿El motivo? La inauguración de una exposición de tapices de Schaar en la sala que la Sociedad Antroposófica de España tiene en Madrid.
dimarts, 29 de novembre del 2011
Pequeña crónica de una exposición en Madrid
Más de una docena de brazos abiertos acogieron calurosamente la llegada de Edith Schaar, una artista alemana instalada en un pequeño pueblo leridano llamado La Floresta, a la capital española el último fin de semana de noviembre. ¿El motivo? La inauguración de una exposición de tapices de Schaar en la sala que la Sociedad Antroposófica de España tiene en Madrid.
dimarts, 22 de novembre del 2011
Al mal temps...
Les xarxes socials han tingut una presència destacada aquest 20N. Al Twitter, per exemple, s’ha pogut observar una altra manera de fer campanya i això s’ha reflectit en el nombre de seguidors de cada candidat.
En definitiva, tot ha estat prou entretingut malgrat no hi hagi gaires motius per riure.
(Article publicat en el darrer número del quinzenal SomGarrigues)
dilluns, 24 d’octubre del 2011
Periodisme de proximitat
Article publicat en el darrer número del quinzenal SomGarrigues
dissabte, 10 de setembre del 2011
Facebook, o l'exhibicionisme virtual
dijous, 18 d’agost del 2011
Oenothera
Onagres (oenothera) from Alba Falcó on Vimeo.
La natura a vegades té coses com aquesta, un petit miracle que s'obre cada capvespre durant els mesos d'estiu. Després, a l'hivern, la planta mor perquè ja no pot ser més bella.
(per tots aquells que m'ho han preguntat: les imatges NO estan accelerades, són a temps real!)
dimarts, 16 d’agost del 2011
Ho sabia
divendres, 17 de juny del 2011
Edith Schaar, una vida dedicada a l'art
A tota aquella gent que tingui ganes d'obrir nous horitzons artístics. A tots aquells que tinguin ganes de conèixer una nova concepció de l'art i de la creació. A tots aquells que els agradi sorprendre's amb un tapís, un quadre o una escultura... No podeu morir sense haver conegut ni l'obra ni la persona d'Edith Schaar.
Després d'haver publicat aquest abril el llibre definitiu sobre la seva vida i la seva obra, Edith Schaar en farà la presentació aquest 28 de juny a la sala d'actes d'artesania de Catalunya. Sens dubte, l'oportunitat perfecta per gaudir en primera persona de tota la saviesa d'aquesta alemanya establerta a les Garrigues des de fa més de 20 anys i que ha dedicat tota la seva vida a l'art.
Aquest vídeo és un bon document per conèixer-la una mica més.
Disfruteu!
diumenge, 22 de maig del 2011
Qui no arrisca, no pisca
I no és que sigui propensa a la resignació, però no ens queda més remei (a mi i als companys de promoció) que agafar aire i submergir-nos en aquesta situació de recessió econòmica, política, financera, laboral que no sabem ni com ni quan acabarà. L'altre dia, un tertulià de la televisió pública catalana parlava de nosaltres tot qualificant-nos de "generació perduda". Se m'escapa de les mans si això li despertava un sentiment de pena o de rebuig, però en tot cas, jo li diria a aquest senyor: miri, senyor, si és cert que som la generació perduda que vostè diu, no som pas nosaltres qui hem decidit ser-ho!
I jo em pregunto, qui ens ha conduït a aquesta situació de col·lapse econòmic, de precarietat laboral, de desigualtat social? Com hi hem arribat? Per què? Segurament la resposta a totes aquestes preguntes mereix una profunda anàlisi a l'alçada del documental guanyador d'un Oscar el 2010 Inside Job o del llibre pòstum de Tony Judt publicat ara fa uns mesos El món no se'n surt. Una anàlisi que, evidentment, jo no puc permetre'm fer des de la meva humil posició d'estudiant universitària en pràctiques (no remunerades).
Però el que sí sé, estimat lector, estimada lectora, és que la manera en que s'ha afrontat la crisi a nivell mundial no ha estat la correcta ni la més beneficiosa per a la societat. Els governs han rescatat bancs que eren "massa grans per deixar-los caure" i això ha fet reaparèixer l'enorme injustícia d'un sistema que privatitza els guanys i socialitza les pèrdues.
Ara bé, si estem d'acord en què vivim en un món on uns pocs afortunats, és a dir "els banquers que posen en perill la nostra economia i els propietaris de les empreses d'energia que posen en risc el nostre planeta", segons l'economista nord-americà Joseph Stiglitz, són els que poden guanyar molts diners a canvi que "nosaltres, com a societat", hi perdem, ¿per què ho seguim consentint? ¿Per què no fem cas d'Stéphane Hessel i ens indignem?
Sembla que un molt nombrós i heterogeni grup de persones arreu de l'estat espanyol va decidir-se a fer-ho, a indignar-se, i es van manifestar el 15M per demanar "Democràcia real ja". Jo apostaria més aviat per una democràcia més participativa, tal com, de fet, ja s'apunta en el llistat de propostes que el moviment ha publicat a la seva pàgina web (http://democraciarealya.es/?page_id=234).
És cert que aquesta protesta, com totes les altres que han nascut del malestar i de l'esgotament de la paciència, entranya un alt risc: el risc que tot es converteixi en fum i que quedi en no res, que l'absència de full de ruta no pugui superar el pas de la protesta a la proposta. Que la indignació no es converteixi en quelcom de sòlid. És fonamental, doncs, donar una mica de temps a l'assumpte i no perdre la paciència per arribar a fer tangibles aquestes propostes.
Diu la dita popular que "qui no arrisca, no pisca": és hora de sumar forces, d'enfrontar-nos d'una vegada a tot allò que ens descontenta i de sembrar una llavor de la qual ben segur en creixerà un gran moviment social.
(Article publicat en l'últim número de la revista local "Terrall" de les Borges Blanques)
dilluns, 4 d’abril del 2011
Sense notícies d'Islàndia

divendres, 1 d’abril del 2011
Desaprendre

[Columna inclosa dins l'últim número del quinzenal SomGarrigues]
diumenge, 16 de gener del 2011
La responsabilitat dels mitjans
Aquesta comunicació social és sempre educativa i, per tant, la relació entre educació i comunicació és permanent i evident, sobretot quan els receptors dels missatges són els infants i els adolescents, els quals són alhora subjectes de drets i objectes de protecció.
Avui en dia més que mai, em sembla inqüestionable la importància d’aplicar rigorosament els principis de la deontologia periodística a l’hora d’informar sobre els menors d’edat. Informar sobre la infància i la joventut comporta certs reptes i, a més, a vegades es corre el risc que els infants puguin sofrir represàlies i difamació. Però en tot cas, crec que l’objectiu últim de tot informador ètic ha de serservir a l’interès públic sense comprometre els drets de la infància.
El dret a la llibertat d’expressió és un dels factors més importants i més preuats dels professionals del periodisme, però a vegades s’ha de valorar davant altres drets no menys rellevants: els drets dels infants a no sofrir cap mena d’explotació. Tenint en compte, doncs, el criteri número 11 del Codi Deontològic (“Tractar amb especial cura tota informació que afecti a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareixen com a víctimes (excepte en supòsit d’homicidi), testimonis o inculpats en causes criminals, sobretot en assumptes d’especial transcendència social, com és el cas dels delictes sexuals”) i sota l’empar de l’ètica en la llibertat d’informació, el comunicador ha de ser el responsable dels missatges que emet sobre els menors d’edat. Això implica que el professional ha de tenir un alt grau d’auto-regulació, saber fins on pot arribar, què ha de prioritzar a l’hora d’informar, etc. A més, és important que tothom conegui i respecti aquest marc d'actuació professional, per garantir el dret a comunicar o rebre informació "veraç", tal com diu la Constitució espanyola.
Després de la primera classe de Deontologia, entenc que la dignitat i els drets dels infants i adolescents haurien de ser respectats en qualsevol cas. En entrevistes a menors d’edat, per exemple, s’hauria de prestar especial atenció al seu dret de privacitat i de confidencialitat, a què les seves opinions siguin escoltades i a participar de les decisions que els afectin, ja que obrir els mitjans a la participació directa dels nens forma part, al meu entendre, del procés de democratització de la comunicació, sempre i quan no deixin d’estar protegits de qualsevol dany possible. En conseqüència, no s’haurien de publicar informacions o imatges que puguin suposar un risc per als infants i adolescents (i per al seu entorn), encara que la seva identitat no s’hagi revelat o s’hagi canviat.
En relació amb aquesta qüestió, el periodista que informa sobre un infant o adolescent hauria de ser conscient que la informació que pugui publicar al respecte podria reportar danys físics o psicològics al nen o també maltractaments, discriminació o rebuig. Per tant, l’informador hauria d’actuar de manera que això no succeís.
D’altra banda, vista l’actuació de molts mitjans tant audiovisuals com escrits respecte a recents casos mediàtics amb implicació de menors, com ara el “cas Madeleine” o bé l’assassinat de Marta del Castillo, cada cop trobo més urgent la creació d’una vegada per totes d’un òrgan regulador audiovisual a tot l’Estat espanyol. Però aquest ja és un altre debat.