Edith Schaar, una vida dedicada a l'art

A tota aquella gent que tingui ganes d'obrir nous horitzons artístics. A tots aquells que tinguin ganes de conèixer una nova concepció de l'art i de la creació. A tots aquells que els agradi sorprendre's amb un tapís, un quadre o una escultura... No podeu morir sense haver conegut ni l'obra ni la persona d'Edith Schaar.
Després d'haver publicat aquest abril el llibre definitiu sobre la seva vida i la seva obra, Edith Schaar en farà la presentació aquest 28 de juny a la sala d'actes d'artesania de Catalunya. Sens dubte, l'oportunitat perfecta per gaudir en primera persona de tota la saviesa d'aquesta alemanya establerta a les Garrigues des de fa més de 20 anys i que ha dedicat tota la seva vida a l'art.
Aquest vídeo és un bon document per conèixer-la una mica més.
Disfruteu!

Qui no arrisca, no pisca

Estimat lector, estimada lectora. D'aquí pocs dies se m'acaba el "xollo" de la universitat i llavors em veuré irremeiablement empesa al salvatge món laboral sense altre coixí que el meu títol per salvar-me d'aquest abisme. Confesso que, malgrat les ganes boges que tinc de trobar feina i posar-me a treballar, no em fa gens de gràcia haver-me d'enfrontar a un mercat estancat, que amb prou feines genera nous llocs de treball i que gairebé compta amb cinc milions d'aturats a tot l'estat espanyol (per no parlar de l'atur juvenil, que ronda el 40%).

I no és que sigui propensa a la resignació, però no ens queda més remei (a mi i als companys de promoció) que agafar aire i submergir-nos en aquesta situació de recessió econòmica, política, financera, laboral que no sabem ni com ni quan acabarà. L'altre dia, un tertulià de la televisió pública catalana parlava de nosaltres tot qualificant-nos de "generació perduda". Se m'escapa de les mans si això li despertava un sentiment de pena o de rebuig, però en tot cas, jo li diria a aquest senyor: miri, senyor, si és cert que som la generació perduda que vostè diu, no som pas nosaltres qui hem decidit ser-ho!

I jo em pregunto, qui ens ha conduït a aquesta situació de col·lapse econòmic, de precarietat laboral, de desigualtat social? Com hi hem arribat? Per què? Segurament la resposta a totes aquestes preguntes mereix una profunda anàlisi a l'alçada del documental guanyador d'un Oscar el 2010 Inside Job o del llibre pòstum de Tony Judt publicat ara fa uns mesos El món no se'n surt. Una anàlisi que, evidentment, jo no puc permetre'm fer des de la meva humil posició d'estudiant universitària en pràctiques (no remunerades).

Però el que sí sé, estimat lector, estimada lectora, és que la manera en que s'ha afrontat la crisi a nivell mundial no ha estat la correcta ni la més beneficiosa per a la societat. Els governs han rescatat bancs que eren "massa grans per deixar-los caure" i això ha fet reaparèixer l'enorme injustícia d'un sistema que privatitza els guanys i socialitza les pèrdues.

Ara bé, si estem d'acord en què vivim en un món on uns pocs afortunats, és a dir "els banquers que posen en perill la nostra economia i els propietaris de les empreses d'energia que posen en risc el nostre planeta", segons l'economista nord-americà Joseph Stiglitz, són els que poden guanyar molts diners a canvi que "nosaltres, com a societat", hi perdem, ¿per què ho seguim consentint? ¿Per què no fem cas d'Stéphane Hessel i ens indignem?

Sembla que un molt nombrós i heterogeni grup de persones arreu de l'estat espanyol va decidir-se a fer-ho, a indignar-se, i es van manifestar el 15M per demanar "Democràcia real ja". Jo apostaria més aviat per una democràcia més participativa, tal com, de fet, ja s'apunta en el llistat de propostes que el moviment ha publicat a la seva pàgina web (http://democraciarealya.es/?page_id=234).

És cert que aquesta protesta, com totes les altres que han nascut del malestar i de l'esgotament de la paciència, entranya un alt risc: el risc que tot es converteixi en fum i que quedi en no res, que l'absència de full de ruta no pugui superar el pas de la protesta a la proposta. Que la indignació no es converteixi en quelcom de sòlid. És fonamental, doncs, donar una mica de temps a l'assumpte i no perdre la paciència per arribar a fer tangibles aquestes propostes.

Diu la dita popular que "qui no arrisca, no pisca": és hora de sumar forces, d'enfrontar-nos d'una vegada a tot allò que ens descontenta i de sembrar una llavor de la qual ben segur en creixerà un gran moviment social.

(Article publicat en l'últim número de la revista local "Terrall" de les Borges Blanques)

Sense notícies d'Islàndia

(Vinyeta de Manel Fontdevilla publicada l'1 de febrer de 2011 al diari Público)

Què ha passat a Islàndia? Per què els mitjans de comunicació de masses no han informat la ciutadania de la revolució cívica que s'hi ha dut a terme?

Aquí deixo el link d'un molt bon article per a tots aquells que vulguin conèixer la cronologia dels fets que han tingut lloc a Islàndia des que la crisi va esclatar el 2008:

http://nosinmibici.com/2011/01/23/2073/

Arcadi Oliveres també hi ha dit la seva en un apunt d'una videoconferència:

Amb tot plegat, aquesta revolució ha acabat amb:

- la dimissió de tot un govern en bloc

- la nacionalització de la banca

- un referèndum sobre el pagament del deute bancari amb un NO com a resposta popular

- l'empresonament de responsables de la crisi

- la reescriptura de la Constitució per part dels ciutadans

- un projecte de blindatge de la llibertat d'expressió i d'informació

I per últim, al febrer de 2011, el Parlament Islandès ha aprovat una nova llei per al pagament del deute a Gran Bretanya i Holanda amb una rebaixa d'interés al 3,2%. Altre cop, però, el nou president Ólafur Ragnar Grímsson es nega a ratificar-la i torna a subjugar-la a referèndum tal com demana una petició ciutadana de 40.000 signatures.

Desaprendre

Sona el despertador. L’ignoro. Torna a sonar. L’aturo i quan em desperto altre cop ja faig tard. M’encabeixo al metro, m’enxufo els auriculars i sintonitzo la ràdio. Escolto i m’alieno. Explosió nuclear al Japó, Gadaffi arrapat al poder, cotxes que no poden córrer a més de 110. Al sortir del subsòl, m’empaperen amb diaris gratuïts, plens de publicitat, buits de periodisme. Camino i consulto el meu perfil de Facebook amb la BlackBerry. No miro on poso els peus i trepitjo un bassal. Ràpid, penjo la meva desgràcia matinal al Twitter. Arribo a classe, obro l’ordinador. Tardo una hora a revisar i contestar tots els mails. I ara què? La safata d’entrada torna a estar plena de correus. Sant tornem-hi. Engego el televisor. Piqué, Shakira, Bob Esponja. Descartat. Consulto la versió electrònica d’alguns diaris amb l’iPhone. Després consulto el temps que farà a Barcelona, Mumbai i Oslo. Em diu la temperatura que hi tenen en centígrads i farhenheids, i també com afectarà la conjuntura financera en les seves economies a 50 anys vista. El professor em pregunta com em dic. Merda, m’he oblidat de com ho feia per pensar.

[Columna inclosa dins l'últim número del quinzenal SomGarrigues]

La responsabilitat dels mitjans

La funció del periodista, i per extensió la del mitjà de comunicació, ha de ser la d’oferir un servei a la societat. Els mitjans, doncs, juguen un destacat paper en la formació de l’opinió pública dins les societats democràtiques i això implica que han d’adquirir un compromís ètic amb els interessos comuns del públic.

Aquesta comunicació social és sempre educativa i, per tant, la relació entre educació i comunicació és permanent i evident, sobretot quan els receptors dels missatges són els infants i els adolescents, els quals són alhora subjectes de drets i objectes de protecció.

Avui en dia més que mai, em sembla inqüestionable la importància d’aplicar rigorosament els principis de la deontologia periodística a l’hora d’informar sobre els menors d’edat. Informar sobre la infància i la joventut comporta certs reptes i, a més, a vegades es corre el risc que els infants puguin sofrir represàlies i difamació. Però en tot cas, crec que l’objectiu últim de tot informador ètic ha de serservir a l’interès públic sense comprometre els drets de la infància.

El dret a la llibertat d’expressió és un dels factors més importants i més preuats dels professionals del periodisme, però a vegades s’ha de valorar davant altres drets no menys rellevants: els drets dels infants a no sofrir cap mena d’explotació. Tenint en compte, doncs, el criteri número 11 del Codi Deontològic (“Tractar amb especial cura tota informació que afecti a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareixen com a víctimes (excepte en supòsit d’homicidi), testimonis o inculpats en causes criminals, sobretot en assumptes d’especial transcendència social, com és el cas dels delictes sexuals”) i sota l’empar de l’ètica en la llibertat d’informació, el comunicador ha de ser el responsable dels missatges que emet sobre els menors d’edat. Això implica que el professional ha de tenir un alt grau d’auto-regulació, saber fins on pot arribar, què ha de prioritzar a l’hora d’informar, etc. A més, és important que tothom conegui i respecti aquest marc d'actuació professional, per garantir el dret a comunicar o rebre informació "veraç", tal com diu la Constitució espanyola.

Després de la primera classe de Deontologia, entenc que la dignitat i els drets dels infants i adolescents haurien de ser respectats en qualsevol cas. En entrevistes a menors d’edat, per exemple, s’hauria de prestar especial atenció al seu dret de privacitat i de confidencialitat, a què les seves opinions siguin escoltades i a participar de les decisions que els afectin, ja que obrir els mitjans a la participació directa dels nens forma part, al meu entendre, del procés de democratització de la comunicació, sempre i quan no deixin d’estar protegits de qualsevol dany possible. En conseqüència, no s’haurien de publicar informacions o imatges que puguin suposar un risc per als infants i adolescents (i per al seu entorn), encara que la seva identitat no s’hagi revelat o s’hagi canviat.

En relació amb aquesta qüestió, el periodista que informa sobre un infant o adolescent hauria de ser conscient que la informació que pugui publicar al respecte podria reportar danys físics o psicològics al nen o també maltractaments, discriminació o rebuig. Per tant, l’informador hauria d’actuar de manera que això no succeís.

D’altra banda, vista l’actuació de molts mitjans tant audiovisuals com escrits respecte a recents casos mediàtics amb implicació de menors, com ara el “cas Madeleine” o bé l’assassinat de Marta del Castillo, cada cop trobo més urgent la creació d’una vegada per totes d’un òrgan regulador audiovisual a tot l’Estat espanyol. Però aquest ja és un altre debat.

Definitivament, Wikileaks ha canviat algunes tradicions (no només periodístiques)

Fora de lloc

Diu la dita que "per Nadal, cada ovella al seu corral". Per variar, la saviesa popular torna a tenir raó. I és que, què seria del Nadal si no el celebrem en família? Sembla, però, que certs personatges no han entès ben bé de què va la cosa i estan, certament, desubicats.

Per exemple, el senyor Jan al loro Laporta. Ja m'explicareu què hi fa al Parlament. Ara que, ben mirat, ell tampoc ho deu tenir tan clar perquè ja està mirant de reull l'alcaldia de Barcelona. Un altre exemple, el cas de Julian Assange, altrament dit Mr. Wikileaks. Quina casualitat que justament quan la seva pàgina web ha filtrat milers de documents secrets que posen en evidència el govern nord-americà hagi estat detingut per delictes sexuals. Jo em pregunto si això és legítim o si les seves suposades agressions sexuals no són més que el pretext perfecte dels EUA per engarjolar Assange amb la intenció de fer-lo emmudir i així deixar desinformada la població.

Desgraciadament, el Nobel de la Pau 2010, el xinès Liu Xiaobo, tampoc es troba al lloc que li pertoca. Enlloc de ser lliure, està a la presó injustament per defensar els drets humans i la llibertat d'expressió. Si Pekín, que no va autoritzar Xiaobo a anar a recollir el guardó a Oslo, vol reparar la mala imatge internacional que està projectant, hauria d'alliberar el dissident, la seva dona i tots els presos d'opinió.

Els controladors aeris d'AENA tampoc estan al lloc on els tocaria estar: quan els agafa un rampell, abandonen el seu lloc de treball en massa. Qatar Foundation també està desubicada: és un oxímoron que la posin sota el logo d'Unicef a la camiseta del Barça. En fi, la llista és llarga i no tenim tot el dia. Només desitjo que tothom trobi el camí de tornada, i més ara que ve Nadal.

Com ser becari i no deixar-s'hi la pell

Com ser becari i no deixar-s’hi la pell. Aquesta és la questió. Ha arribat l’estiu i els estudiants recent sortits de la universitat han de buscar-se la vida. Però resulta més difícil del què en un bon principi un es pot imaginar: amb un títol sota el braç no n’hi ha prou. Ens trobem en un moment en què la demanda de llocs de treball sobrepassa d’una manera escandalosa l’oferta i això ho saben aprofitar prou bé els senyors empresaris.

Des de fa uns anys, s’ha posat de moda això de començar a treballar fent de becari. La figura del becari s’ha convertit en el peatge per als diplomats i llicenciats que volen accedir al mercat laboral. La moto que ens venen és que el becari és una persona que s’integra i aprèn com funciona l’empresa i que aporta molt a l’organització sense tenir la mateixa responsabilitat que la plantilla. “Ideal per començar”, afegeix Susana Sosa, responsable de l’oficina d’Adecco Professional. Però val la pena prendre’s aquestes paraules amb cert escepticisme, ja que la realitat, lamentablement, no es presenta tan idíl·lica.

Per començar, la retribució que acostuma a rebre el becari és zero, bàsicament perquè els becaris també acostumen a ser un zero a l’esquerra per molts directors. En segon lloc, quan arriba l’hora de firmar el contracte, et diuen que un cop aquest s’acabi hi ha la possibilitat de formalitzar un altre contracte amb nòmina segura. Això et fa molta il·lusió i pot ser un dels teus millors incentius durant els mesos que passis fent de becari, però a l’hora de la veritat, allò més habitual és que s’acomiadin de tu amb una puntada al cul i es busquin un altre “pringat” que faci la feina bruta durant uns mesos i sense veure un duro. No és un assumpte amb fàcil solució: la precària situació del becari pot fer pensar en una explotació laboral encoberta.

En tercer lloc, cal dir que actualment ja són dos-cents mil els becaris que hi ha a l’estat espanyol, fent feines que no es corresponen amb la seva categoria laboral i que no tenen, per tant, els drets que haurien de tenir. Ara bé, per a l’empresari tenir becaris és un “xollo”: si l’empresa formalitza un contracte de becari enlloc d’un contracte en pràctiques o qualsevol altre es pot estalviar fins a un 50% del cost total. I a més a més, a banda de l’aspecte econòmic, l’empresari tindrà uns mindundis a jornada completa que acabaran fent la feina que haurien de fer uns assalariats amb formació. Res millor per empobrir el mercat laboral i per fomentar la temporalitat, ja que com s’ha dit abans, no es garanteix la contractació posterior.

Però és això o res. Millor ser becari que aturat, pensen amb resignació alguns joves. Altres, en moments d’histèria i impotència, es pregunten si és necessari estudiar una carrera durant quatre, cinc o més anys per acabar humiliat davant els empresaris. En aquests moments de crisi global, segons diuen, no valdria més la pena aprendre un ofici, com ara mecànic o fuster, acaben per rumiar alguns altres? Seria la manera d’aprendre alguna cosa de debò, de veure que el teu esforç dóna uns fruits, de sentir-te valorat, de cobrar.

El futur laboral dels joves és negre, però cada cop es va enfosquint encara més. Només són dues les alternatives que al final ens queden als que estem a punt d’entrar en el món laboral, si és que és possible entrar-hi: anar firmant, un rere l’altre, contractes temporals amb l’esperança que algun dia hi haurà alguna ànima caritativa que t’oferirà un lloc de treball fix amb el qual podràs, per fi, independitzar-te i marxar de casa dels teus pares, o bé, dir adéu-siau i plantar el mercat laboral espanyol i català per anar-te’n a algun país on sí valorin la teva formació i t’oferixin una feina digna. De moment, però, aquest estiu em toca fer de becària.

La desinformació

Malgrat que l’economia sigui l’eix central de la nostra existència –ens agradi o no-, no és ni de bon tros la secció més popular dels diaris generalistes d’avui. És una secció discriminada, marginada. No atrau. La gent passa de puntetes per damunt les notícies econòmiques i com a molt es llegeixen els titulars. Quina pena. Però no és pas culpa dels lectors. Ni molt menys. El més trist és que el periodista, coneixedor del poc poder d’atracció que té la informació econòmica, no faci res per canviar la forma en què s’ofereix aquest tipus d’informació, ni tampoc per fer-la més interessant, atractiva i vàlida.

Per una banda, puc arribar a entendre fins a cert punt que la gent es miri escèpticament la informació econòmica que s’ofereix als diaris: és un reflex de la seva actitud envers el funcionament de l’economia en general. La crisi financera, l’atur massiu, l’endarreriment de l’edat legal de jubilació, la retallada dels sous als funcionaris, la congelació de les pensions, l’abaratiment del cost de l’acomiadament, la descentralització de les negociacions col·lectives, etc, etc i encara més etc. I ho puc arribar a comprendre perquè passi el que passi, sempre són els ciutadans els que paguen els errors dels demés –ja sigui els que vinguin donats pels mercats privats com pels poders públics.

Ara bé, per altra banda, no veig excessius esforços per part de la premsa per tal d’oferir unes peces periodístiques més profundes i millor contrastades, sempre sense deixar l’àmbit econòmic. És més, succeeix tot el contrari. El periodista, a l’escriure un article econòmic en el qual es limita a enumerar quins han estat els fets (que si el govern ha aprovat una sèrie de mesures anticrisi, que si l’FMI vol que les caixes espanyoles es converteixin en bancs, etc.) està contribuint a difondre l’anomenada por mediàtica a la gent. És a dir, el periodista, més enllà de transmetre què ha passat en el món de l’economia, hauria de prestar més atenció al perquè ha passat i a les conseqüències que això pot tenir. Si no ho fa, estarà perpetuant la naturalització d’un procés, com és la crisi, fent-lo semblar lògic i necessari. Perquè si es limita a publicar revelacions financeres escandaloses l’única cosa que aconseguirà serà generar un clima artificial de catàstrofe sense control.

Això duu irremeiablement a la desinformació del ciutadà. Així comença un cercle viciós amb un desenllaç poc esperançador i del qual, com a part implicada, no me’n sento gens orgullosa: el control de la societat mitjançant l’oferta d’una informació que més que informar, desinforma. D’aquesta manera, les forces polítiques, les grans empreses, els bancs s’aprofiten dels ciutadans paralitzats i inerts per al benefici propi. Cal canviar la forma de fer periodisme econòmic (i, per extensió, el periodisme en general) per tal de no contribuir amb aquests grups d’interès i ajudar a formar ciutadans ben informats, amb criteri, amb opinió i amb capacitat de criticar. Segur que les coses adoptarien un rumb diferent.

Rara avis

En els temps que corren, i vist tot allò que es veu a la televisió i a altres mitjans de masses, crec que estic més que qualificada per afirmar que l’ànim de lucre ha passat per davant de la funció social que ha de tenir el periodisme. I és una veritable pena. Perquè, quin sentit té el periodisme si a través de la seva labor informativa no s’intenta aconseguir un món més just i millor per a tots?

Aquesta era una de les premisses del periodista i càmera Miguel Gil Moreno, que el 24 de maig va fer deu anys que va morir en una emboscada de la guerrilla a Sierra Leone. La seva manera d’entendre el periodisme la deixava clara en la seva manera d’exercir-lo. Va abandonar el despatx on treballava d’advocat per anar a cobrir la guerra de Bòsnia amb un carnet de premsa de Solo Moto. Va aconseguir treballar de càmera per Associated Press i va ser corresponsal de guerra a Kosovo, el Congo, Libèria, Ruanda, Sudan, Txetxènia i Sierra Leone. A Miguel Gil li sobrava empatia, tenia una gran capacitat per posar-se a la pell dels altres i, sobretot, era humil. Tenia les dos condicions imprescindibles per ser periodista: passió i vocació. I, per damunt de tot, no va perdre mai de vista que la seva funció allí era ser la veu dels que no en tenien, era ser un simple intermediari a través del qual la gent explicava la seva història a la resta del món. “Faig això per què la gent no pugui dir que no ho sabia”.

Això és el que dimecres passat ens van explicar els seus amics i companys de professió durant el transcurs de la taula rodona titulada “El periodisme de guerra 10 anys després” organitzada amb motiu de l’entrega del Premi de periodisme Miguel Gil Moreno. Javier Bauluz, Ramón Lobo, Santi Lyon, Enric Martí, Fernando Quintela, Gervasio Sánchez i Bru Rovira van parlar de la seva experiència en el món del periodisme i dels conflictes bèl•lics, així com també de la seva relació amb Miguel Gil. La sala era plena d’estudiants de periodisme i no van faltar-hi consells i advertències vers els futurs professionals de l’ofici. Però jo em pregunto: si, tal com van dir aquests periodistes, no ens hem de sotmetre a la voluntat d’un mitjà de comunicació mogut només per l’afany d’acabar l’exercici amb beneficis, i tampoc podem agafar la càmera i exercir el periodisme lliurement perquè els llocs en conflicte no són segurs si no hi acudeixes sota la protecció d’un gran grup, què ens queda?

Hi ha cops que la incertesa i la desil•lusió vencen les ganes i l’entusiasme per afrontar el futur en aquest apassionant món del periodisme. Però malgrat que avui dia els periodistes lliures, compromesos, conscients d’allò que volen explicar i que mantenen la seva independència de consciencia són una rara avis i escassegen, seguim trobant-ne (gràcies a Déu!). És el cas de Walter Astrada, un jove fotoperiodista de 36 anys que acaba de guanyar la IX edició de l’esmentat premi de periodisme Miguel Gil Moreno. Per mi, el fet que hagin atorgat aquest premi a un periodista tan jove i compromès a donar a conèixer els horrors de la guerra, suposa un bri d’esperança per a tots els aspirants a periodista. No està tot perdut.

Per tant, des d’aquí aprofito per animar tots els meus companys (i, en part, a mi mateixa) a que es comprometin a fer un periodisme que serveixi per construir societats més justes, un periodisme al marge dels interessos polítics i econòmics dels mitjans de comunicació, un periodisme com el que feia Miguel Gil, perquè en definitiva, per mi, ell és la definició de què vol dir ser periodista.

Per acabar, aquest és un dels muntatges que va fer el mateix Miguel Gil durant el conflicte de Kosovo. A això em refereixo quan dic que el periodista es deu a la veritat dels fets.

Manolo Lama o com no ser periodista

Sembla estrany el baix que pot arribar a caure una persona. Em refereixo al patètic numeret en directe que Manolo Lama (periodista esportiu a Cuatro i Cadena Ser) va protagonitzar dimecres des d’Hamburg. Segur que sabeu de què parlo, Internet i les xarxes socials n’han anat plens. I si no és així, aquest és el vídeo al qual em refereixo.



Els de producció devien estar més contents que un gínjol, l’espectacle els va sortir gratis. No tinc paraules per qualificar aquesta manca de respecte i de professionalitat que el senyor Lama ha deixat més que demostrada. Humiliar una persona amb l’objectiu d’entretenir els espectadors no té cap mena de justificació, ni una. I encara menys si es tracta d’un directe per a un informatiu. O és que ara resulta que la funció dels informatius és entretenir el personal? Bé, aquest és un altre debat que deixarem per a més endavant.

En tot cas, és sospitós el rumb que està agafant la premsa esportiva. Jo no sóc partidària de generalitzar, no m’agrada. Però a partir d’ara tothom ho farà per culpa de Manolo Lama. La premsa esportiva està agafant cada cop més ingredients del pitjor periodisme que existeix i poc li falta per destronar la premsa rosa que fa gent com en Mariñas o la Lozano (sigui el que sigui el que facin). El senyor Lama, en representació de la premsa esportiva, ha encarnat el més baix del periodisme a l’utilitzar una misèria aliena amb la finalitat d’entretenir. I això és un fet.

Tot plegat és vergonyós. Jo, com a futura professional del periodisme, sento vergonya aliena veient aquest individu. Em refereixo a Lama. Al meu entendre, gent com ell no es mereix ser anomenat periodista. I ho argumentaré. Primer, perquè no té el mínim respecte vers un altre ésser humà. Què passa, que es creu superior als altres? Que pel simple fet de treballar en un mitjà de masses creu que pot fer allò que li dóna la gana? I en segon lloc, no mereix el nom de periodista perquè es passa pel forro el codi deontològic, és a dir, els principis de la professió periodística que ja al primer curs de la universitat s’ensenyen als estudiants de periodisme. Vet aquí els exemples més clars dels incompliments de Lama:

“9: Respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat (...)”

“12: Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions (...), evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral”.

Ara bé, cal no atrinxerar-se cegament sobre Lama simplement perquè és allò que tothom fa des dels mitjans o des d’Internet. Una mica de criteri, si us plau. Aquest senyor no ha de servir d’exemple. En aquests casos s’ha de ser crític o no anem bé. Jo em demano què és pitjor: el que fa el senyor Lama o el que fan els presentadors des del plató central de Madrid? La situació no és gens divertida, no sé quina gràcia troben aquest parell de presentadors a riure’s d’un sense sostre.

Tot i així, Lama té perdó? No. Un acte com aquest no té perdó ni per a un periodista ni per a ningú que es diverteixi mortificant els altres. No, perquè això no va ser un error. A Lama li va faltar temps per demanar disculpes públicament al veure el gran pollastre del que havia estat artífex, però ho diu amb una pena tan gran i amb una credibilitat tan ínfima que ningú s’ho empassa. Senyor Lama, molt em temo que s’ha penjat una creu de per vida.



Jo volia ser periodista perquè la gent té dret a saber què passa al món i jo els ho vull explicar. Volia ser periodista per denunciar el desgraciadament gran nombre d’injustícies que hi arriba a haver al món. Volia ser periodista per donar veu a aquells que no en tenen. Creia que, a més del rigor i la veracitat en la informació, entre altres, aquestes que he citat eren condicions indissociables en un periodista. Potser és una visió utòpica d’aquesta professió, però en tot cas és la meva visió i la tinc molt clara.

Per això, quan veig gent com aquest senyor me n’avergonyeixo. M’estimo el periodisme i sento pena quan algú com ell destrossa amb les seves humiliacions buides d’ètica, tot el que aquesta professió és.

Els extrems no són tan diferents

La monotonia s’ha apoderat aquest matí de les portades de la gran majoria de diaris generalistes espanyols i catalans. Dos són els temes que monopolitzen la premsa d’avui, dilluns 3 de maig.

Primer, la notícia del dia és, sens dubte, l’acord de 110.000 milions d’euros que la UE i el FMI aportaran a Grècia per rescatar-la de la seva situació econòmica i financera. El País titula “La UE i el FMI aporten 110.000 milions per sostenir Grècia”, també dedica l’editorial al “salvavides per a Grècia” i Paul Krugman, Premi Nobel d’Economia 2008, fa un anàlisi sobre “la trampa de l’euro”.
El Periódico creu que és una “xifra astronòmica per al pla de rescat de Grècia”. I jo em pregunto: a partir de quina quantitat una xifra és astronòmica? Tenen alguna mena de paràmetre que així els ho permet qualificar? No serà que en aquest cas els d’El Periòdico s’han passat d’interpretatius?
El Mundo encara va més enllà i diu que “Grècia paga els seus deutes i enganys amb una dramàtica retallada social”. Més que un titular d’un diari seriós, a mi em recorda a un titular de premsa groga.
Per la seva banda, ABC titula en portada que “El rescat de Grècia costarà a Espanya 9.800 milions d’euros” sense deixar la seva filosofia d’escombrar cap a casa.
I a casa nostra, La Vanguardia titula així: “Grècia respira amb els milions de la UE i el FMI” davant el titular de l’Avui: “Grècia promet sacrificis per guanyar-se el rescat”. En què quedem? En que respira o en què se sacrifica?

En segon lloc, la imatge que en la gran majoria de casos acompanya aquests titulars és la d’un Times Square buit a causa d’un cotxe bomba que no va arribar a explotar. Ja n’hi va haver prou per sembrar el pànic.

Hi ha, però, dos diaris que, sense saber per què, no han destacat aquests temes en portada. Enlloc d’això, han apostat per remarcar dos temes clericals. Tenen alguna cosa a amagar? No ho sé, però és curiós que es tracti de dos diaris tan antagònics com són La Razón i Público. A veure si en el fons resultarà que els extrems no són tan diferents...
La Razón ha apostat per “Chacón suprimeix les misses en els actes militars oficials”, un titular que no té res a veure amb la resta. A l'inversa, Público fa el mateix, però a sobre juga amb les paraules: “El Valle de los Caídos se cae”.

En fi, simplement volia remarcar el fet d’aquests dos rotatius rebels que avui no han seguit la resta. Ara bé, ho han fet de forma justificada? Mentre que la gran majoria de diaris han seguit la llei de proximitat geogràfica (en referència a Grècia i la UE), aquests dos casos aïllats s’han deixat estar d’històries i simplement han seguit instintivament la seva línia ideològica. I ho han fet sense gaire encert.

Samaranch i la no informació

Què els ha passat avui als periodistes? He fet un cop d’ull ràpid a les portades dels diaris espanyols i catalans del quiosc de l’estació, i la majoria d’elles s’havien quedat petites davant l’allau de llàgrimes vessades per la mort de Joan Antoni Samaranch, el que va ser president durant vint-i-un anys del Comitè Olímpic Internacional.

Els titulars són tòpics, repetitius i previsibles (tan previsibles com que el tema de la nova entrada al meu bloc seria aquest): que si el señor de los anillos, que si se apaga la llama, que si el reinventor del olimpismo, etc. Enmig de tants elogis, però, m’he trobat algunes sorpreses, com el llest titular d’El 9 Esportiu, “Ja és història” (per cert, molt similar al de l’Avui), o el subtítol que amb mala baba llancen des de El Mundo, “El catalán más importante del siglo XX”.

La majoria de diaris passen de puntetes i sense fer gaire soroll per l’etapa franquista de Samaranch, i s’entesten en fer memòria només de les seves proeses públiques. Fins i tot oculten el passat falangista del marquès. Samaranch, com molts d’aquells jerarques, va saber passar a l’altre bàndol al moment oportú, per més tard bescanviar sàviament la pistola per la sobirania amnèsica del poble.

Foto de 1974, on Joan Antoni Saramanch, al costat de Rodolfo Martín Villa (ex-president d’Endesa i actual president de Sogecable, que és 100% del Grup PRISA), fa la salutació feixista

Ja que la premsa de casa nostra no explica tot allò que hauria d’explicar, jo proposo a tots aquells que vulguin estar correctament informats sobre aquest galimaties que recorrin a la premsa internacional. Vilaweb fa una bona síntesi internacional amb tots els enllaços necessaris per trencar amb el “pensament únic”.

Tornant als diaris, m’agradaria comentar també les dos dobles pàgines d’esqueles que La Vanguardia ha publicat avui. En total són 31 mostres de condol d’institucions, empreses i amics. Personalment ho trobo excessiu. D’acord que va ser l’home que va dur els Jocs Olímpics a Barcelona, però també va ser qui va impedir un comitè olímpic català quan, el 1996, va aprovar una modificació de la Carta Olímpica que impedia que les nacions sense estat poguessin participar en els Jocs Olímpics.

Amb tota aquesta edulcoració als mitjans de comunicació, em pregunto com els periodistes han deixat que el seu ofici hagi caigut tan avall. Jo ho trobo incomprensible, ja que amb bones paraules tot es pot dir, no cal amagar res. Què trist! Jo no vull acabar sent còmplice de rotatius que condemnen la ciutadania a una amnèsia històrica.

El País i el centralisme

Confessaré: jo no acostumo a comprar el diari. Com molts joves consulto la premsa a través d’Internet per informar-me. Avui, però, tenia un diumenge mandrós i m’ha vingut de gust baixar al quiosc, comprar-me el diari i llegir-lo mentre esmorzava. La torrada amb melmelada quasi m’ennuega quan he vist que El País publicava un article a doble pàgina titulat Las autonomías necesitan corsé.

Des d’un bon principi, el periodista que signa l’article, Alejandro Bolaños, es mostra contrari al sistema d’autonomies espanyol. No pas perquè sigui un ferm defensor de la llei de vegueries precisament, sinó perquè qüestiona la sostenibilitat econòmica de l’Estat del benestar espanyol.

Bolaños posa en dubte l’assignació pressupostària de les comunitats autònomes. Es pregunta si seran capaces de contenir el dèficit i el deute públic, fet que, segons diu, deixa sota sospita les polítiques de benestar. “La rapidesa del procés de descentralització en les últimes dos dècades ha deixat molts cops l’eficàcia i la lògica econòmica a la cuneta”.

Hem d’entendre, doncs, que la crisi econòmica que plana encara sobre Espanya és deguda a la descentralització? Tranquils. Que el dèficit del govern espanyol arriba ja al 9,5% del PIB? Fàcil solució: només cal retallar les competències que tenen les comunitats, com ara la sanitat i l’educació, ja que són “intensives en personal”. Perquè, és clar, “són necessàries 50 universitats públiques?”.

Si per tal de dur a terme l’ajustament econòmic que hipotèticament ha de treure Espanya de la crisi significa que el govern central ha de recuperar les competències en educació i sanitat i tornar a exercir el control sobre la gestió dels governs autonòmics, no anem bé.