dilluns, 26 de març del 2012

Pinterest: un recull

La nova xarxa social ha aparegut per quedar-se i amb pocs mesos de vida ja té més visites que Google+
Si teniu un perfil Pinterest podeu explicar la vostra experiència en un comentari. O potser és el primer cop que sentíeu a parlar d'aquesta xarxa social?

divendres, 23 de març del 2012

Tipografia d'una nit del Raval

Repte:
Sortir a passejar pel barceloní barri del Raval i tornar amb una foto-història
Equip:
La meva Nikon D3100 i una bufanda
Temps disponible:
Mitja hora
Valoració de l'experiència:
Molt interessant!
Resultat:

dimecres, 7 de març del 2012

Va de mercats


Quin interés té el mercat setmanal que cada dimarts i dissabte al matí se celebra a les Borges Blanques? Per a nosaltres, els autòctons, els que ho vivim d’una forma quotidiana, no té cap mena d’atracció. Però vist des de fora, des de la facultat de comunicació de Barcelona, per exemple, es veu que és un ritual de de gran interés sociològic i periodístic.
I això es va acabar traduïnt en un projecte radiofònic i acadèmic que tenia com a objectiu mostrar com era la gent d’un poble, quines expressions utilitzen, quins costums tenen... a través del seu mercat setmanal. L’objecte d’estudi escollit per fer el programa pilot no va ser altre que el mercat de les Borges.
Després que la boira em trunqués els meus dos primers intents de gravar el so ambient del mercat amb una gravadora de veu (perquè no hi havia ni una ànima rodant per la plaça i, per tant, tot era silenci), vaig aconseguir-ho. I vaig poder captar sons d’allò més curiosos: converses entre venedors i clients, queixes envers els conciutadans que prefereixen anar a comprar al mercat de Mollerussa, ofertes i preus descomptats...
Sincerament, pensava que ja ho sabia tot del mercat del meu poble, però parant bé l’orella, m’he fet ressò de diverses curiositats que no hagués dit mai.


Escolta'n el resultat!




Columna publicada a l'últim número del quinzenal SomGarrigues)

dimarts, 29 de novembre del 2011

Pequeña crónica de una exposición en Madrid



Más de una docena de brazos abiertos acogieron calurosamente la llegada de Edith Schaar, una artista alemana instalada en un pequeño pueblo leridano llamado La Floresta, a la capital española el último fin de semana de noviembre. ¿El motivo? La inauguración de una exposición de tapices de Schaar en la sala que la Sociedad Antroposófica de España tiene en Madrid.
La exposición sólo fue la excusa para presentar el conjunto de su obra y su vida a unos círculos más amplios de los que Schaar se ha estado moviendo hasta ahora en Cataluña, aunque casi la cincuentena de personas que asistieron a la inauguración pertenecían a la Sociedad Antroposófica o bien estaban relacionados con las escuelas Waldorf; escuelas en las cuales Schaar también ejerció como profesora en distintos lugares del mundo, como Brasil o Hawai.
Después de una intensa mañana habilitando la sala dónde se llevaría a cabo la inauguración, desenvolviendo decenas de tapices empaquetados con plásticos de burbujitas, colgando dibujos y serigrafías de la autora en una pizarra, haciendo pruebas con el proyector y ensayando la capacidad del local, en definitiva, después de una mañana ajetreada llegó la hora de la verdad.

La gente fue llegando puntualmente a las siete de la tarde, con la cara ligeramente roja por el frío que ya se dejaba notar afuera, y todo el mundo empezó a ocupar las sillas que se habían colocado en forma de círculo mientras iban comentando la jugada.
Nacho Mur, el artista zaragozano que izo posible la organización del evento, fue quien condujo la velada y seguidamente dio paso a María Zafra, la descubridora de Edith Schaar para muchas de las personas de Madrid. Acto seguido, se leyeron algunos poemas de Rudolf Steiner, fundador de la Antroposofía, el origen de la educación Waldorf, y después toda la sala quedó en silencio para escuchar atentamente a Schaar que, a pesar de sus 85 años, aún tiene muchas cosas que decir.



Algunos de los tapices se quedaron custodiando la sala, preparados para todas las visitas que deberán recibir hasta pasadas las fiestas de Navidad. La gente iba abandonando la sala: hacía falta descansar para llegar bien frescos al mercado de la mañana siguiente.
La escuela Waldorf Micael, situada a las afueras de Madrid, se llenó de gente, grandes y pequeños, a pesar de ser un sábado por la mañana. No había clases, pero el patio entero, algunas aulas y el gimnasio estaban llenos de puestos exponiendo artículos de Navidad, piezas artesanales, ropa, comida, etc.
Sólo entrar en el gran pabellón que los niños utilizan a modo de gimnasio, se veían al fondo, colgados de una cesta de baloncesto, un montón de tapices de Schaar. Eran de los “transparentes”, de ésos que ella sabe hacer tan bien, y la luz que se filtraba a través de las ventanas los atravesaba y se convertía en rayos de mil colores. La atmosfera del sitio era mágica.


En definitiva, y como conclusión del viaje, se podría decir que la semilla ya está plantada. La comarca de les Garrigues alberga, desde hace 22 años, a una artista internacional e inclasificable. Desde Madrid, un grupo de personas también se han dado cuenta de la genialidad de su obra y esperamos que el boca-oreja funcione tan bien como siempre lo ha hecho.


PS: Desde Laberint Blau queremos agradecer a todas las personas que han asistido a la inauguración, a las que nos han ayudado, las que han colaborado. A todas las personas que han hecho posible esta exposición, gracias.

Ésta es la traducción del artículo publicado en el último número de la revista local "Terrall"

dimarts, 22 de novembre del 2011

Al mal temps...

Molts han qualificat d’avorrida la campanya d’aquestes eleccions generals i d’insulsa la cursa fins arribar a la Moncloa. Contràriament, a mi no m’ho ha semblat pas, ja que hi ha hagut una sèrie d’elements que l’han fet diferent.
Les xarxes socials han tingut una presència destacada aquest 20N. Al Twitter, per exemple, s’ha pogut observar una altra manera de fer campanya i això s’ha reflectit en el nombre de seguidors de cada candidat.
Pel que fa a la jornada electoral, a banda de diversos detinguts arreu d’Espanya per actes vandàlics i pintades, entre les anècdotes més sonades cal destacar el ciutadà de Vitòria que va introduir dos talls de xoriço en el sobre de votació al Senat, el vocal de Villablino (Lleó) que va donar positiu en un control d’alcoholèmia quan es dirigia al col·legi electorals o la denúncia que va haver-hi a la Junta Electoral d’Extremadura alertant que en un col·legi d’Aljucén (Extremadura), “les paperetes del Senat tenien totes la creu feta al Partit Popular”.
En definitiva, tot ha estat prou entretingut malgrat no hi hagi gaires motius per riure.




(Article publicat en el darrer número del quinzenal SomGarrigues)

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Periodisme de proximitat

Sovint m’he creuat amb gent que infravalora d’una manera irritant la premsa comarcal i que creu que un periodista és millor professional com més lluny de casa se’n vagi a informar. Fals! És hora de sortir en defensa del periodisme comarcal.
La premsa comarcal i local es caracteritza, precisament, per la serietat i el rigor en els seus continguts que, molts cops, són superiors a la d’altres mitjans. A més, és un tipus de premsa molt específica que s’ha convertit en una referència informativa per al lector, gràcies també a la proximitat en les notícies i la identificació amb l’entorn. En el fons, la premsa comarcal eleva a categoria de notícia esdeveniments que en mitjans generalistes passen desapercebuts.
La premsa comarcal cobreix el 100% del territori català, on cada comarca té la seva pròpia identitat. L’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), que agrupa 123 publicacions i registra una tirada conjunta de 250000 exemplars segons el Baròmetre de la Comunicació i la Cutura, s’erigeix com una entitat imprescindible per defensar els interessos i crear infraestructures de suport a la premsa comarcal i local.




Article publicat en el darrer número del quinzenal SomGarrigues

dissabte, 10 de setembre del 2011

Facebook, o l'exhibicionisme virtual

L'ésser humà és profundament exhibicionista, n'estic convençuda. Des de la seva més tendra infantesa, l'home s'ha hagut d'enfrontar a aquest pols natural que l'obliga a rebel·lar-se. Qui no ha corregut mai nu al jardí dels pares davant l'oncle i l'àvia? Al créixer i anar fent-nos grans, però, tots hem anat reprimint més o menys aquest tipus de tendència. Ara bé, ja la podem amagar rere qualsevol de les barreres cristianes possibles que ella continua dins nostre, com una bèstia immunda que només busca escapar-se per qualsevol mitjà.

En una època com l'actual, on la informació és omnipresent, no és difícil veure que aquesta tendència en particular ha anat incrementant. I es pot observar en múltiples mitjans: televisió, Internet, smartphones, gadgets diversos... L'home viu en una constant representació. Es despulla en qualsevol lloc i davant de tot el món. Viu a través de la mirada dels altres i juga contínuament amb la seva imatge. Ja no hi ha barreres. L'exhibicionisme ha explotat.

Jo tinc Facebook des de fa un any i encara ara em pregunto moltes coses. Després d'haver renegat tan de temps d'aquesta xarxa social vaig acabar per caure-hi i obrir-me un compte. Típic. Ara poso al mur els meus estats d'ànim que ningú mira i penjo fotos que no hi pinten res, rodant per Internet. I tot i així no entenc el perquè. I jo, quan no entenc alguna cosa, m'irrito. I la meva sola i única resposta vàlida després d'una llarga (bé, un minut de) reflexió és: però què coi ens impulsa a exposar-nos de tal manera, a menys que no sigui l'exhibicionisme reprimit que duem dins? I ara no em direu pas que penjar al mur que hem anat a fer caca o que estem deprimits no és una transposició de "córrer nu al jardí dels pares davant l'oncle i l'àvia"...
L'usuari tipus del Facebook s'exhibeix perquè vol fer-se notar. Com quan era petit. Perquè fer-se notar significa existir. Aquest usuari tipus no és res més que un ésser humà perdut en la gran massa, un internauta extraviat al bell mig d'una vasta comunitat. 

Així doncs, el Facebook, els blogs (o blocs, a la catalana), Internet i tota la resta ens impulsen a l'exhibicionisme virtual i ens amenacen amb la supervivència social (la mateixa, per cert, que la que un dia ens va empènyer a inscriure'ns-hi).

Finalment l'usuari del Facebook, l'internauta, l'home, acaba sent atrapat. I malgrat que és conscient de l'engany, continuarà descobrint-se a si mateix una mica més cada dia. Per captar l'atenció. Per no caure en l'oblit.



PS: i tu, estimat lector, tu que no et sents identificat amb aquest article perquè no penges mai res ("bah, només algun vídeo de tant en tant"), no dissimulis si encerto dient que ets d'aquells que els agrada observar des de l'anonimat la vida d'aquells que s'exhibeixen...



Podràs trobar una versió d'aquest article en el número de setembre de la revista local "Terrall"

dijous, 18 d’agost del 2011

Oenothera


Onagres (oenothera) from Alba Falcó on Vimeo.


La natura a vegades té coses com aquesta, un petit miracle que s'obre cada capvespre durant els mesos d'estiu. Després, a l'hivern, la planta mor perquè ja no pot ser més bella.


(per tots aquells que m'ho han preguntat: les imatges NO estan accelerades, són a temps real!)

dimarts, 16 d’agost del 2011

Ho sabia


Aquest era l’article que estava buscant. Per fi he trobat la confirmació pública i absoluta a les meves sospites. Sabia que la gent de les grans ciutats (parlo de les que tenen més d’un milió d’habitants, per deixar-ho clar) tenien un no-sé-què defectuós al cervell. Mireu sinó l’article publicat el diumenge a El País, titulat “La urbe no le sienta bien al cerebro”. 
Segons l’autor del reportatge en qüestió, hi ha quelcom a la vida urbana que no acaba de sentar-li bé al cervell humà. Estrès, major risc de depressions, d’ansietat, d’esquizofrènia... Ja deia jo que tant d’asfalt, gratacels i contaminació no podien ser bons per a la salut.
Ara bé, l’estudi sobre el qual es basa l’autor de l’article per fer les seves afirmacions deixa molt a desitjar i no fa res més que inflar les opinions preconcebudes sobre el binomi rural-urbà.
Cal fer-li cas? Esperem que no hi hagi gran cosa de cert en tot plegat. No voldríem pas que s’escampés el pànic entre els urbanites més convençuts, no fos cas que s’il·luminessin i acabessin per envair els petits, bonics i eixerits pobles de tot el món.

divendres, 17 de juny del 2011

Edith Schaar, una vida dedicada a l'art


A tota aquella gent que tingui ganes d'obrir nous horitzons artístics. A tots aquells que tinguin ganes de conèixer una nova concepció de l'art i de la creació. A tots aquells que els agradi sorprendre's amb un tapís, un quadre o una escultura... No podeu morir sense haver conegut ni l'obra ni la persona d'Edith Schaar.
Després d'haver publicat aquest abril el llibre definitiu sobre la seva vida i la seva obra, Edith Schaar en farà la presentació aquest 28 de juny a la sala d'actes d'artesania de Catalunya. Sens dubte, l'oportunitat perfecta per gaudir en primera persona de tota la saviesa d'aquesta alemanya establerta a les Garrigues des de fa més de 20 anys i que ha dedicat tota la seva vida a l'art.
Aquest vídeo és un bon document per conèixer-la una mica més.
Disfruteu!

diumenge, 22 de maig del 2011

Qui no arrisca, no pisca

Estimat lector, estimada lectora. D'aquí pocs dies se m'acaba el "xollo" de la universitat i llavors em veuré irremeiablement empesa al salvatge món laboral sense altre coixí que el meu títol per salvar-me d'aquest abisme. Confesso que, malgrat les ganes boges que tinc de trobar feina i posar-me a treballar, no em fa gens de gràcia haver-me d'enfrontar a un mercat estancat, que amb prou feines genera nous llocs de treball i que gairebé compta amb cinc milions d'aturats a tot l'estat espanyol (per no parlar de l'atur juvenil, que ronda el 40%).


I no és que sigui propensa a la resignació, però no ens queda més remei (a mi i als companys de promoció) que agafar aire i submergir-nos en aquesta situació de recessió econòmica, política, financera, laboral que no sabem ni com ni quan acabarà. L'altre dia, un tertulià de la televisió pública catalana parlava de nosaltres tot qualificant-nos de "generació perduda". Se m'escapa de les mans si això li despertava un sentiment de pena o de rebuig, però en tot cas, jo li diria a aquest senyor: miri, senyor, si és cert que som la generació perduda que vostè diu, no som pas nosaltres qui hem decidit ser-ho!


I jo em pregunto, qui ens ha conduït a aquesta situació de col·lapse econòmic, de precarietat laboral, de desigualtat social? Com hi hem arribat? Per què? Segurament la resposta a totes aquestes preguntes mereix una profunda anàlisi a l'alçada del documental guanyador d'un Oscar el 2010 Inside Job o del llibre pòstum de Tony Judt publicat ara fa uns mesos El món no se'n surt. Una anàlisi que, evidentment, jo no puc permetre'm fer des de la meva humil posició d'estudiant universitària en pràctiques (no remunerades).


Però el que sí sé, estimat lector, estimada lectora, és que la manera en que s'ha afrontat la crisi a nivell mundial no ha estat la correcta ni la més beneficiosa per a la societat. Els governs han rescatat bancs que eren "massa grans per deixar-los caure" i això ha fet reaparèixer l'enorme injustícia d'un sistema que privatitza els guanys i socialitza les pèrdues.


Ara bé, si estem d'acord en què vivim en un món on uns pocs afortunats, és a dir "els banquers que posen en perill la nostra economia i els propietaris de les empreses d'energia que posen en risc el nostre planeta", segons l'economista nord-americà Joseph Stiglitz, són els que poden guanyar molts diners a canvi que "nosaltres, com a societat", hi perdem, ¿per què ho seguim consentint? ¿Per què no fem cas d'Stéphane Hessel i ens indignem?


Sembla que un molt nombrós i heterogeni grup de persones arreu de l'estat espanyol va decidir-se a fer-ho, a indignar-se, i es van manifestar el 15M per demanar "Democràcia real ja". Jo apostaria més aviat per una democràcia més participativa, tal com, de fet, ja s'apunta en el llistat de propostes que el moviment ha publicat a la seva pàgina web (http://democraciarealya.es/?page_id=234).


És cert que aquesta protesta, com totes les altres que han nascut del malestar i de l'esgotament de la paciència, entranya un alt risc: el risc que tot es converteixi en fum i que quedi en no res, que l'absència de full de ruta no pugui superar el pas de la protesta a la proposta. Que la indignació no es converteixi en quelcom de sòlid. És fonamental, doncs, donar una mica de temps a l'assumpte i no perdre la paciència per arribar a fer tangibles aquestes propostes.


Diu la dita popular que "qui no arrisca, no pisca": és hora de sumar forces, d'enfrontar-nos d'una vegada a tot allò que ens descontenta i de sembrar una llavor de la qual ben segur en creixerà un gran moviment social.




(Article publicat en l'últim número de la revista local "Terrall" de les Borges Blanques)

dilluns, 4 d’abril del 2011

Sense notícies d'Islàndia

(Vinyeta de Manel Fontdevilla publicada l'1 de febrer de 2011 al diari Público)


Què ha passat a Islàndia? Per què els mitjans de comunicació de masses no han informat la ciutadania de la revolució cívica que s'hi ha dut a terme?
Aquí deixo el link d'un molt bon article per a tots aquells que vulguin conèixer la cronologia dels fets que han tingut lloc a Islàndia des que la crisi va esclatar el 2008:


Arcadi Oliveres també hi ha dit la seva en un apunt d'una videoconferència:



Amb tot plegat, aquesta revolució ha acabat amb:

- la dimissió de tot un govern en bloc
- la nacionalització de la banca
- un referèndum sobre el pagament del deute bancari amb un NO com a resposta popular
- l'empresonament de responsables de la crisi
- la reescriptura de la Constitució per part dels ciutadans
- un projecte de blindatge de la llibertat d'expressió i d'informació

I per últim, al febrer de 2011, el Parlament Islandès ha aprovat una nova llei per al pagament del deute a Gran Bretanya i Holanda amb una rebaixa d'interés al 3,2%. Altre cop, però, el nou president Ólafur Ragnar Grímsson es nega a ratificar-la i torna a subjugar-la a referèndum tal com demana una petició ciutadana de 40.000 signatures.

divendres, 1 d’abril del 2011

Desaprendre

Sona el despertador. L’ignoro. Torna a sonar. L’aturo i quan em desperto altre cop ja faig tard. M’encabeixo al metro, m’enxufo els auriculars i sintonitzo la ràdio. Escolto i m’alieno. Explosió nuclear al Japó, Gadaffi arrapat al poder, cotxes que no poden córrer a més de 110. Al sortir del subsòl, m’empaperen amb diaris gratuïts, plens de publicitat, buits de periodisme. Camino i consulto el meu perfil de Facebook amb la BlackBerry. No miro on poso els peus i trepitjo un bassal. Ràpid, penjo la meva desgràcia matinal al Twitter. Arribo a classe, obro l’ordinador. Tardo una hora a revisar i contestar tots els mails. I ara què? La safata d’entrada torna a estar plena de correus. Sant tornem-hi. Engego el televisor. Piqué, Shakira, Bob Esponja. Descartat. Consulto la versió electrònica d’alguns diaris amb l’iPhone. Després consulto el temps que farà a Barcelona, Mumbai i Oslo. Em diu la temperatura que hi tenen en centígrads i farhenheids, i també com afectarà la conjuntura financera en les seves economies a 50 anys vista. El professor em pregunta com em dic. Merda, m’he oblidat de com ho feia per pensar.


[Columna inclosa dins l'últim número del quinzenal SomGarrigues]

diumenge, 16 de gener del 2011

La responsabilitat dels mitjans

La funció del periodista, i per extensió la del mitjà de comunicació, ha de ser la d’oferir un servei a la societat. Els mitjans, doncs, juguen un destacat paper en la formació de l’opinió pública dins les societats democràtiques i això implica que han d’adquirir un compromís ètic amb els interessos comuns del públic.

Aquesta comunicació social és sempre educativa i, per tant, la relació entre educació i comunicació és permanent i evident, sobretot quan els receptors dels missatges són els infants i els adolescents, els quals són alhora subjectes de drets i objectes de protecció.

Avui en dia més que mai, em sembla inqüestionable la importància d’aplicar rigorosament els principis de la deontologia periodística a l’hora d’informar sobre els menors d’edat. Informar sobre la infància i la joventut comporta certs reptes i, a més, a vegades es corre el risc que els infants puguin sofrir represàlies i difamació. Però en tot cas, crec que l’objectiu últim de tot informador ètic ha de serservir a l’interès públic sense comprometre els drets de la infància.

El dret a la llibertat d’expressió és un dels factors més importants i més preuats dels professionals del periodisme, però a vegades s’ha de valorar davant altres drets no menys rellevants: els drets dels infants a no sofrir cap mena d’explotació. Tenint en compte, doncs, el criteri número 11 del Codi Deontològic (“Tractar amb especial cura tota informació que afecti a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareixen com a víctimes (excepte en supòsit d’homicidi), testimonis o inculpats en causes criminals, sobretot en assumptes d’especial transcendència social, com és el cas dels delictes sexuals”) i sota l’empar de l’ètica en la llibertat d’informació, el comunicador ha de ser el responsable dels missatges que emet sobre els menors d’edat. Això implica que el professional ha de tenir un alt grau d’auto-regulació, saber fins on pot arribar, què ha de prioritzar a l’hora d’informar, etc. A més, és important que tothom conegui i respecti aquest marc d'actuació professional, per garantir el dret a comunicar o rebre informació "veraç", tal com diu la Constitució espanyola.

Després de la primera classe de Deontologia, entenc que la dignitat i els drets dels infants i adolescents haurien de ser respectats en qualsevol cas. En entrevistes a menors d’edat, per exemple, s’hauria de prestar especial atenció al seu dret de privacitat i de confidencialitat, a què les seves opinions siguin escoltades i a participar de les decisions que els afectin, ja que obrir els mitjans a la participació directa dels nens forma part, al meu entendre, del procés de democratització de la comunicació, sempre i quan no deixin d’estar protegits de qualsevol dany possible. En conseqüència, no s’haurien de publicar informacions o imatges que puguin suposar un risc per als infants i adolescents (i per al seu entorn), encara que la seva identitat no s’hagi revelat o s’hagi canviat.

En relació amb aquesta qüestió, el periodista que informa sobre un infant o adolescent hauria de ser conscient que la informació que pugui publicar al respecte podria reportar danys físics o psicològics al nen o també maltractaments, discriminació o rebuig. Per tant, l’informador hauria d’actuar de manera que això no succeís.

D’altra banda, vista l’actuació de molts mitjans tant audiovisuals com escrits respecte a recents casos mediàtics amb implicació de menors, com ara el “cas Madeleine” o bé l’assassinat de Marta del Castillo, cada cop trobo més urgent la creació d’una vegada per totes d’un òrgan regulador audiovisual a tot l’Estat espanyol. Però aquest ja és un altre debat.

dijous, 30 de desembre del 2010

Fora de lloc

Diu la dita que "per Nadal, cada ovella al seu corral". Per variar, la saviesa popular torna a tenir raó. I és que, què seria del Nadal si no el celebrem en família? Sembla, però, que certs personatges no han entès ben bé de què va la cosa i estan, certament, desubicats.
Per exemple, el senyor Jan al loro Laporta. Ja m'explicareu què hi fa al Parlament. Ara que, ben mirat, ell tampoc ho deu tenir tan clar perquè ja està mirant de reull l'alcaldia de Barcelona. Un altre exemple, el cas de Julian Assange, altrament dit Mr. Wikileaks. Quina casualitat que justament quan la seva pàgina web ha filtrat milers de documents secrets que posen en evidència el govern nord-americà hagi estat detingut per delictes sexuals. Jo em pregunto si això és legítim o si les seves suposades agressions sexuals no són més que el pretext perfecte dels EUA per engarjolar Assange amb la intenció de fer-lo emmudir i així deixar desinformada la població.
Desgraciadament, el Nobel de la Pau 2010, el xinès Liu Xiaobo, tampoc es troba al lloc que li pertoca. Enlloc de ser lliure, està a la presó injustament per defensar els drets humans i la llibertat d'expressió. Si Pekín, que no va autoritzar Xiaobo a anar a recollir el guardó a Oslo, vol reparar la mala imatge internacional que està projectant, hauria d'alliberar el dissident, la seva dona i tots els presos d'opinió.

Els controladors aeris d'AENA tampoc estan al lloc on els tocaria estar: quan els agafa un rampell, abandonen el seu lloc de treball en massa. Qatar Foundation també està desubicada: és un oxímoron que la posin sota el logo d'Unicef a la camiseta del Barça. En fi, la llista és llarga i no tenim tot el dia. Només desitjo que tothom trobi el camí de tornada, i més ara que ve Nadal.

divendres, 25 de juny del 2010

Com ser becari i no deixar-s'hi la pell

Com ser becari i no deixar-s’hi la pell. Aquesta és la questió. Ha arribat l’estiu i els estudiants recent sortits de la universitat han de buscar-se la vida. Però resulta més difícil del què en un bon principi un es pot imaginar: amb un títol sota el braç no n’hi ha prou. Ens trobem en un moment en què la demanda de llocs de treball sobrepassa d’una manera escandalosa l’oferta i això ho saben aprofitar prou bé els senyors empresaris.

Des de fa uns anys, s’ha posat de moda això de començar a treballar fent de becari. La figura del becari s’ha convertit en el peatge per als diplomats i llicenciats que volen accedir al mercat laboral. La moto que ens venen és que el becari és una persona que s’integra i aprèn com funciona l’empresa i que aporta molt a l’organització sense tenir la mateixa responsabilitat que la plantilla. “Ideal per començar”, afegeix Susana Sosa, responsable de l’oficina d’Adecco Professional. Però val la pena prendre’s aquestes paraules amb cert escepticisme, ja que la realitat, lamentablement, no es presenta tan idíl·lica.

Per començar, la retribució que acostuma a rebre el becari és zero, bàsicament perquè els becaris també acostumen a ser un zero a l’esquerra per molts directors. En segon lloc, quan arriba l’hora de firmar el contracte, et diuen que un cop aquest s’acabi hi ha la possibilitat de formalitzar un altre contracte amb nòmina segura. Això et fa molta il·lusió i pot ser un dels teus millors incentius durant els mesos que passis fent de becari, però a l’hora de la veritat, allò més habitual és que s’acomiadin de tu amb una puntada al cul i es busquin un altre “pringat” que faci la feina bruta durant uns mesos i sense veure un duro. No és un assumpte amb fàcil solució: la precària situació del becari pot fer pensar en una explotació laboral encoberta.

En tercer lloc, cal dir que actualment ja són dos-cents mil els becaris que hi ha a l’estat espanyol, fent feines que no es corresponen amb la seva categoria laboral i que no tenen, per tant, els drets que haurien de tenir. Ara bé, per a l’empresari tenir becaris és un “xollo”: si l’empresa formalitza un contracte de becari enlloc d’un contracte en pràctiques o qualsevol altre es pot estalviar fins a un 50% del cost total. I a més a més, a banda de l’aspecte econòmic, l’empresari tindrà uns mindundis a jornada completa que acabaran fent la feina que haurien de fer uns assalariats amb formació. Res millor per empobrir el mercat laboral i per fomentar la temporalitat, ja que com s’ha dit abans, no es garanteix la contractació posterior.

Però és això o res. Millor ser becari que aturat, pensen amb resignació alguns joves. Altres, en moments d’histèria i impotència, es pregunten si és necessari estudiar una carrera durant quatre, cinc o més anys per acabar humiliat davant els empresaris. En aquests moments de crisi global, segons diuen, no valdria més la pena aprendre un ofici, com ara mecànic o fuster, acaben per rumiar alguns altres? Seria la manera d’aprendre alguna cosa de debò, de veure que el teu esforç dóna uns fruits, de sentir-te valorat, de cobrar.

El futur laboral dels joves és negre, però cada cop es va enfosquint encara més. Només són dues les alternatives que al final ens queden als que estem a punt d’entrar en el món laboral, si és que és possible entrar-hi: anar firmant, un rere l’altre, contractes temporals amb l’esperança que algun dia hi haurà alguna ànima caritativa que t’oferirà un lloc de treball fix amb el qual podràs, per fi, independitzar-te i marxar de casa dels teus pares, o bé, dir adéu-siau i plantar el mercat laboral espanyol i català per anar-te’n a algun país on sí valorin la teva formació i t’oferixin una feina digna. De moment, però, aquest estiu em toca fer de becària.

diumenge, 13 de juny del 2010

La desinformació

Malgrat que l’economia sigui l’eix central de la nostra existència –ens agradi o no-, no és ni de bon tros la secció més popular dels diaris generalistes d’avui. És una secció discriminada, marginada. No atrau. La gent passa de puntetes per damunt les notícies econòmiques i com a molt es llegeixen els titulars. Quina pena. Però no és pas culpa dels lectors. Ni molt menys. El més trist és que el periodista, coneixedor del poc poder d’atracció que té la informació econòmica, no faci res per canviar la forma en què s’ofereix aquest tipus d’informació, ni tampoc per fer-la més interessant, atractiva i vàlida.

Per una banda, puc arribar a entendre fins a cert punt que la gent es miri escèpticament la informació econòmica que s’ofereix als diaris: és un reflex de la seva actitud envers el funcionament de l’economia en general. La crisi financera, l’atur massiu, l’endarreriment de l’edat legal de jubilació, la retallada dels sous als funcionaris, la congelació de les pensions, l’abaratiment del cost de l’acomiadament, la descentralització de les negociacions col·lectives, etc, etc i encara més etc. I ho puc arribar a comprendre perquè passi el que passi, sempre són els ciutadans els que paguen els errors dels demés –ja sigui els que vinguin donats pels mercats privats com pels poders públics.


Ara bé, per altra banda, no veig excessius esforços per part de la premsa per tal d’oferir unes peces periodístiques més profundes i millor contrastades, sempre sense deixar l’àmbit econòmic. És més, succeeix tot el contrari. El periodista, a l’escriure un article econòmic en el qual es limita a enumerar quins han estat els fets (que si el govern ha aprovat una sèrie de mesures anticrisi, que si l’FMI vol que les caixes espanyoles es converteixin en bancs, etc.) està contribuint a difondre l’anomenada por mediàtica a la gent. És a dir, el periodista, més enllà de transmetre què ha passat en el món de l’economia, hauria de prestar més atenció al perquè ha passat i a les conseqüències que això pot tenir. Si no ho fa, estarà perpetuant la naturalització d’un procés, com és la crisi, fent-lo semblar lògic i necessari. Perquè si es limita a publicar revelacions financeres escandaloses l’única cosa que aconseguirà serà generar un clima artificial de catàstrofe sense control.


Això duu irremeiablement a la desinformació del ciutadà. Així comença un cercle viciós amb un desenllaç poc esperançador i del qual, com a part implicada, no me’n sento gens orgullosa: el control de la societat mitjançant l’oferta d’una informació que més que informar, desinforma. D’aquesta manera, les forces polítiques, les grans empreses, els bancs s’aprofiten dels ciutadans paralitzats i inerts per al benefici propi. Cal canviar la forma de fer periodisme econòmic (i, per extensió, el periodisme en general) per tal de no contribuir amb aquests grups d’interès i ajudar a formar ciutadans ben informats, amb criteri, amb opinió i amb capacitat de criticar. Segur que les coses adoptarien un rumb diferent.

diumenge, 30 de maig del 2010

Rara avis

En els temps que corren, i vist tot allò que es veu a la televisió i a altres mitjans de masses, crec que estic més que qualificada per afirmar que l’ànim de lucre ha passat per davant de la funció social que ha de tenir el periodisme. I és una veritable pena. Perquè, quin sentit té el periodisme si a través de la seva labor informativa no s’intenta aconseguir un món més just i millor per a tots?

Aquesta era una de les premisses del periodista i càmera Miguel Gil Moreno, que el 24 de maig va fer deu anys que va morir en una emboscada de la guerrilla a Sierra Leone. La seva manera d’entendre el periodisme la deixava clara en la seva manera d’exercir-lo. Va abandonar el despatx on treballava d’advocat per anar a cobrir la guerra de Bòsnia amb un carnet de premsa de Solo Moto. Va aconseguir treballar de càmera per Associated Press i va ser corresponsal de guerra a Kosovo, el Congo, Libèria, Ruanda, Sudan, Txetxènia i Sierra Leone. A Miguel Gil li sobrava empatia, tenia una gran capacitat per posar-se a la pell dels altres i, sobretot, era humil. Tenia les dos condicions imprescindibles per ser periodista: passió i vocació. I, per damunt de tot, no va perdre mai de vista que la seva funció allí era ser la veu dels que no en tenien, era ser un simple intermediari a través del qual la gent explicava la seva història a la resta del món. “Faig això per què la gent no pugui dir que no ho sabia”.

Això és el que dimecres passat ens van explicar els seus amics i companys de professió durant el transcurs de la taula rodona titulada “El periodisme de guerra 10 anys després” organitzada amb motiu de l’entrega del Premi de periodisme Miguel Gil Moreno. Javier Bauluz, Ramón Lobo, Santi Lyon, Enric Martí, Fernando Quintela, Gervasio Sánchez i Bru Rovira van parlar de la seva experiència en el món del periodisme i dels conflictes bèl•lics, així com també de la seva relació amb Miguel Gil. La sala era plena d’estudiants de periodisme i no van faltar-hi consells i advertències vers els futurs professionals de l’ofici. Però jo em pregunto: si, tal com van dir aquests periodistes, no ens hem de sotmetre a la voluntat d’un mitjà de comunicació mogut només per l’afany d’acabar l’exercici amb beneficis, i tampoc podem agafar la càmera i exercir el periodisme lliurement perquè els llocs en conflicte no són segurs si no hi acudeixes sota la protecció d’un gran grup, què ens queda?

Hi ha cops que la incertesa i la desil•lusió vencen les ganes i l’entusiasme per afrontar el futur en aquest apassionant món del periodisme. Però malgrat que avui dia els periodistes lliures, compromesos, conscients d’allò que volen explicar i que mantenen la seva independència de consciencia són una rara avis i escassegen, seguim trobant-ne (gràcies a Déu!). És el cas de Walter Astrada, un jove fotoperiodista de 36 anys que acaba de guanyar la IX edició de l’esmentat premi de periodisme Miguel Gil Moreno. Per mi, el fet que hagin atorgat aquest premi a un periodista tan jove i compromès a donar a conèixer els horrors de la guerra, suposa un bri d’esperança per a tots els aspirants a periodista. No està tot perdut.

Per tant, des d’aquí aprofito per animar tots els meus companys (i, en part, a mi mateixa) a que es comprometin a fer un periodisme que serveixi per construir societats més justes, un periodisme al marge dels interessos polítics i econòmics dels mitjans de comunicació, un periodisme com el que feia Miguel Gil, perquè en definitiva, per mi, ell és la definició de què vol dir ser periodista.

Per acabar, aquest és un dels muntatges que va fer el mateix Miguel Gil durant el conflicte de Kosovo. A això em refereixo quan dic que el periodista es deu a la veritat dels fets.