Manolo Lama o com no ser periodista

Sembla estrany el baix que pot arribar a caure una persona. Em refereixo al patètic numeret en directe que Manolo Lama (periodista esportiu a Cuatro i Cadena Ser) va protagonitzar dimecres des d’Hamburg. Segur que sabeu de què parlo, Internet i les xarxes socials n’han anat plens. I si no és així, aquest és el vídeo al qual em refereixo.



Els de producció devien estar més contents que un gínjol, l’espectacle els va sortir gratis. No tinc paraules per qualificar aquesta manca de respecte i de professionalitat que el senyor Lama ha deixat més que demostrada. Humiliar una persona amb l’objectiu d’entretenir els espectadors no té cap mena de justificació, ni una. I encara menys si es tracta d’un directe per a un informatiu. O és que ara resulta que la funció dels informatius és entretenir el personal? Bé, aquest és un altre debat que deixarem per a més endavant.

En tot cas, és sospitós el rumb que està agafant la premsa esportiva. Jo no sóc partidària de generalitzar, no m’agrada. Però a partir d’ara tothom ho farà per culpa de Manolo Lama. La premsa esportiva està agafant cada cop més ingredients del pitjor periodisme que existeix i poc li falta per destronar la premsa rosa que fa gent com en Mariñas o la Lozano (sigui el que sigui el que facin). El senyor Lama, en representació de la premsa esportiva, ha encarnat el més baix del periodisme a l’utilitzar una misèria aliena amb la finalitat d’entretenir. I això és un fet.

Tot plegat és vergonyós. Jo, com a futura professional del periodisme, sento vergonya aliena veient aquest individu. Em refereixo a Lama. Al meu entendre, gent com ell no es mereix ser anomenat periodista. I ho argumentaré. Primer, perquè no té el mínim respecte vers un altre ésser humà. Què passa, que es creu superior als altres? Que pel simple fet de treballar en un mitjà de masses creu que pot fer allò que li dóna la gana? I en segon lloc, no mereix el nom de periodista perquè es passa pel forro el codi deontològic, és a dir, els principis de la professió periodística que ja al primer curs de la universitat s’ensenyen als estudiants de periodisme. Vet aquí els exemples més clars dels incompliments de Lama:

“9: Respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat (...)”

“12: Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions (...), evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral”.

Ara bé, cal no atrinxerar-se cegament sobre Lama simplement perquè és allò que tothom fa des dels mitjans o des d’Internet. Una mica de criteri, si us plau. Aquest senyor no ha de servir d’exemple. En aquests casos s’ha de ser crític o no anem bé. Jo em demano què és pitjor: el que fa el senyor Lama o el que fan els presentadors des del plató central de Madrid? La situació no és gens divertida, no sé quina gràcia troben aquest parell de presentadors a riure’s d’un sense sostre.

Tot i així, Lama té perdó? No. Un acte com aquest no té perdó ni per a un periodista ni per a ningú que es diverteixi mortificant els altres. No, perquè això no va ser un error. A Lama li va faltar temps per demanar disculpes públicament al veure el gran pollastre del que havia estat artífex, però ho diu amb una pena tan gran i amb una credibilitat tan ínfima que ningú s’ho empassa. Senyor Lama, molt em temo que s’ha penjat una creu de per vida.



Jo volia ser periodista perquè la gent té dret a saber què passa al món i jo els ho vull explicar. Volia ser periodista per denunciar el desgraciadament gran nombre d’injustícies que hi arriba a haver al món. Volia ser periodista per donar veu a aquells que no en tenen. Creia que, a més del rigor i la veracitat en la informació, entre altres, aquestes que he citat eren condicions indissociables en un periodista. Potser és una visió utòpica d’aquesta professió, però en tot cas és la meva visió i la tinc molt clara.

Per això, quan veig gent com aquest senyor me n’avergonyeixo. M’estimo el periodisme i sento pena quan algú com ell destrossa amb les seves humiliacions buides d’ètica, tot el que aquesta professió és.