diumenge, 30 de maig de 2010

Rara avis

En els temps que corren, i vist tot allò que es veu a la televisió i a altres mitjans de masses, crec que estic més que qualificada per afirmar que l’ànim de lucre ha passat per davant de la funció social que ha de tenir el periodisme. I és una veritable pena. Perquè, quin sentit té el periodisme si a través de la seva labor informativa no s’intenta aconseguir un món més just i millor per a tots?

Aquesta era una de les premisses del periodista i càmera Miguel Gil Moreno, que el 24 de maig va fer deu anys que va morir en una emboscada de la guerrilla a Sierra Leone. La seva manera d’entendre el periodisme la deixava clara en la seva manera d’exercir-lo. Va abandonar el despatx on treballava d’advocat per anar a cobrir la guerra de Bòsnia amb un carnet de premsa de Solo Moto. Va aconseguir treballar de càmera per Associated Press i va ser corresponsal de guerra a Kosovo, el Congo, Libèria, Ruanda, Sudan, Txetxènia i Sierra Leone. A Miguel Gil li sobrava empatia, tenia una gran capacitat per posar-se a la pell dels altres i, sobretot, era humil. Tenia les dos condicions imprescindibles per ser periodista: passió i vocació. I, per damunt de tot, no va perdre mai de vista que la seva funció allí era ser la veu dels que no en tenien, era ser un simple intermediari a través del qual la gent explicava la seva història a la resta del món. “Faig això per què la gent no pugui dir que no ho sabia”.

Això és el que dimecres passat ens van explicar els seus amics i companys de professió durant el transcurs de la taula rodona titulada “El periodisme de guerra 10 anys després” organitzada amb motiu de l’entrega del Premi de periodisme Miguel Gil Moreno. Javier Bauluz, Ramón Lobo, Santi Lyon, Enric Martí, Fernando Quintela, Gervasio Sánchez i Bru Rovira van parlar de la seva experiència en el món del periodisme i dels conflictes bèl•lics, així com també de la seva relació amb Miguel Gil. La sala era plena d’estudiants de periodisme i no van faltar-hi consells i advertències vers els futurs professionals de l’ofici. Però jo em pregunto: si, tal com van dir aquests periodistes, no ens hem de sotmetre a la voluntat d’un mitjà de comunicació mogut només per l’afany d’acabar l’exercici amb beneficis, i tampoc podem agafar la càmera i exercir el periodisme lliurement perquè els llocs en conflicte no són segurs si no hi acudeixes sota la protecció d’un gran grup, què ens queda?

Hi ha cops que la incertesa i la desil•lusió vencen les ganes i l’entusiasme per afrontar el futur en aquest apassionant món del periodisme. Però malgrat que avui dia els periodistes lliures, compromesos, conscients d’allò que volen explicar i que mantenen la seva independència de consciencia són una rara avis i escassegen, seguim trobant-ne (gràcies a Déu!). És el cas de Walter Astrada, un jove fotoperiodista de 36 anys que acaba de guanyar la IX edició de l’esmentat premi de periodisme Miguel Gil Moreno. Per mi, el fet que hagin atorgat aquest premi a un periodista tan jove i compromès a donar a conèixer els horrors de la guerra, suposa un bri d’esperança per a tots els aspirants a periodista. No està tot perdut.

Per tant, des d’aquí aprofito per animar tots els meus companys (i, en part, a mi mateixa) a que es comprometin a fer un periodisme que serveixi per construir societats més justes, un periodisme al marge dels interessos polítics i econòmics dels mitjans de comunicació, un periodisme com el que feia Miguel Gil, perquè en definitiva, per mi, ell és la definició de què vol dir ser periodista.

Per acabar, aquest és un dels muntatges que va fer el mateix Miguel Gil durant el conflicte de Kosovo. A això em refereixo quan dic que el periodista es deu a la veritat dels fets.

4 comentaris:

  1. Vinga Albeee!!! Que aquesta anirà bé!

    ResponElimina
  2. olé mirada de falcó! comprometre's amb el món i amb una mateixa es veu ben poc últimament i crec que enriqueix molt!
    endavant amb la teva/vostra lluita!

    Gemma

    ResponElimina
  3. Estimada Alba:
    Unes imatges esfereïdores. El periodisme de guerra és a l'extrem de la dificultat per a informar, per a moure consciències... però també hi ha el periodisme de proximitat, més discret, encara que no pas menys efectiu. La democràcia comença a casa. Els qui voleu treballar per una societat més justa no hauríeu de patir per manca de mitjans, sempre es pot fer alguna cosa.

    He estat 10 dies sense engegar la televisió, ni la ràdio, sense fullejar els diaris, i en comprar-ne un he vist que ja no entenia res del que llegia en els articles de fons. Els articles no fan sinó donar voltes al titular sense aportar informació rellevant. Després de tres articles sobre les retallades del govern, no sé quines són, només qui s'hi oposa i qui s'ha abstingut en la votació! Jo vull que els mitjans de comunicació m'informin per a construir-me jo mateixa el meu propi criteri. No vull que em donim les conclusions, a aquestes hi vull arribar per mi mateixa.

    Sobre periodistes compromesos et recomano, si és que no l'has vist, el programa "En Portada" de diumenge passat de TVE-2: http://www.rtve.es/noticias/en-portada/

    Hi trobaràs el testimoni d'un periodista colombià impressionant. Un exemple de la lliuta en camp propi.

    El teu blog és molt més interessant que molta de la maquinària d'informació ja establerta, de manera que els mitjans de comunicació ja cal que s'espavilin, perquè la menjadora se'ls aixuga.

    Felicitats!

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies pels vostres comentaris! Són sempre útils i constructius, així m'ajudeu a millorar.
    M'agradaria deixar clar que, a mesura que men vaig adonant, he esdevingut una forta defensora del periodisme local. El periodisme de proximitat és igual o més important que la informació internacional i, si cap, la tasca del periodista és encara més complicada ja que ha de ser més rigorós: allò que explica va adreçat a un públic que ho viu de primera mà, per tant la informació ha d'estar rigorosament contrastada.

    ResponElimina